Imprímelo solo si es necesario

Un idioma no es un muro, es una puerta

Este post se publica en Euskera, Galego, Catalán y Castellano, por ese orden

Euskera (Gracias, @ainhoaeus, por la traducción)

Mundua harresiz beteta dago. Harresi batzuk errealak dira, harri sendoz egindakoak, hormigoizkoak, adreiluzkoak… beste batzuk, aldiz, ikusezinak dira, herrak eta mesfidantzek jasotakoak, desberdinari diogun beldurrak eragindakoak, edo geuretzat hartzen duguna babestearren eraikitakoak, Biak ala biak, errealak eta ikustezinak, lotsatzeko modukoak dira. Espainian harresi ikusezin asko dago, lehen begiratuan ikusten ez direnetakoak. Ezjakintasunez egindako harresiak. Harresi batzuk ezker-eskuinekoak dira, iparretik hegora doazenak. Harresi batzuk txanponez eta gurutzez daude eginak, ixiltasun eta oroimenez eginda beste batzuk. Eta harresi batzuk, ulertzen ez diren hitzez eraiki dira.

Demagun lagun bat dugula. Lagun horrekin edan dugu, barre egin dugu, negar… Eta halako batean esaten digu bere familia aurkeztu nahi digula. Beharbada familia ezagutzeak ez du eragingo zuzenean gure adiskidetasunean, baina ondo ulertzen dugu gure lagunarentzat inportantea bada, geuretzat ere garrantzitsua izan beharko lukeela. Ez da edonoren familia, hainbestetan irribarre egin dizun lagun horrena da, hainbestetan jasan zaituenarena. Ba baliteke zure adiskide horren familia katalan deitzea, edo euskara, edo galiziera. Ze askok Espainia hitzetik hortzera darabilte, katalana Zelanda Berrian hitz egingo balitz bezala, hizkuntza hori darabiltenek ama-hizkuntza gaztelania dugunon antzeko pentsamenduak, bizipenak, sentipenak izango ez balituzte bezala. Ze gehiegitxok aipatzen dute Donostia hiri zoragarria delako, baina ez dira saiatzen euskarak duen edertasuna ulertzen. Ze jende gehiegitxori interesatzen zaio Galiziara joatea mariskoa jatera, baina ez zaie interesatzen galizieraz hitzik ikastea.

Hizkuntza ez da harresia. Atea da.

Ez dugu harresi gehiago behar. Ateak behar ditugu. Elkar ezagutu behar dugu, gure lagunen familia ezagutu, beraiekin batera bizi den hizkuntza ezagutu. Ideia ona iruditzen zait Hiritartasunerako Hezkuntza irakasgaia, baina askoz hobea litzateke bere gaitegian espainiartzat jotzen den lurraldean bizikide diren hizkuntza guztien oinarria ikastea irakasgai horretan. Espainiar naizen aldetik harro sentitu behar badut Compostelako Santiagoko Katedralaz, harro sentitu behar dut galiziarraz. Espainiar naizen aldetik Gughenheim Bilbon egoteak hunkitu behar banau, espainiar naizen aldetik interesatu behar zait hain zirraragarria den hizkuntza, euskara, nigandik hain gertu hitz egiteak. Espainiar naizen aldetik Bartzelona neure hiritzat hartzen badut, espainiar gisa katalana neuretzat hartu behar dut. Absurdoa da haur espainiarrek Good Morning esaten jakitea eta ez jakitea Egun On zer esan nahi duen.

Irakats diezaiegun geure seme-alabei ikastearen aberastasuna. Zabal ditzagun ateak harresietan. Hizkuntzak beti dira ederrak, beti dira jakintsu. Kontua ez da denok hizkuntza guztiak bikain jakitea. Kontua da haziak ereitea jakintzak hurbil gaitzan, hobeak egin gaitzan. Denok berdinak gara denok desberdinak garelako. Zabal ditzagun ateak, nire hizkuntza zeurea da, zure hizkuntza neurea da.

Galego (Gracias, @faraquel, por la traducción)

O mundo está cheo de muros. Hainos reais, de pedra firme, de formigón, de ladrillo… e hainos invisibles, levantados a medias polos rancores e as desconfianzas, polo temor á diferenza ou por gardar o que cremos noso. Ambos os dous, reais ou invisibles, son vergonzosos. En España hai bastantes muros dos segundos, dos que non se ven a primeira vista. Muros feitos de descoñecemento. Hai muros de esquerda a dereita, de norte a sur. Hai muros feitos de moedas e de cruzamentos, e muros de silencio e de memoria. E hai muros feitos de palabras sen entender.

Imaxinemos que temos un amigo. Con ese amigo bebemos, rimos, choramos… E un día cóntanos que quere presentarnos á súa familia. Pode que o feito de coñecela non afecte directamente á nosa amizade, pero entendemos que como algo importante para o noso amigo, a súa familia debería ser importante para nós. Non é a familia de calquera, é a familia dese tipo que te sorriu e aguantou tantas veces. Pois a familia dese amigo pode que se chame catalán, euskera ou galego. Porque a moitos se lles enche a boca sobre España, coma se o catalán se falase en Nova Zelanda, e non fora o idioma de xente que pensa, sinte e vive con tantas cousas en común cos que temos como idioma materno o castelán. Porque demasiados nomean a Donostia coma unha cidade fermosa, pero non intentan entender a beleza que encerra o euskera. Porque parece que a demasiada xente lle interese ir a Galicia para comer marisco, pero non aprender algunha palabra de Galego.

Un idioma non é un muro. É unha porta.

Non necesitamos máis muros. Necesitamos portas. Necesitamos coñecernos, coñecer á familia dos nosos amigos, ao idioma que lles acompaña. Coido que é boa idea a asignatura de Educación para a Cidadanía, pero sería aínda mellor se incluise no seu temario a aprendizaxe básica de todas as linguas que conviven no territorio que se considera español. Se como español me teño que sentir orgulloso da Catedral de Santiago de Compostela, téñome que sentir orgulloso do idioma galego. Se como español me debe emocionar que o Gughenheim estea en Bilbao, como español débeme interesar que un idioma tan fascinante coma o euskera se fale tan preto de min. Se como español considero miña a cidade de Barcelona, como español debo considerar meu o idioma catalán. É absurdo que os nenos españois saiban decir Good Morning, pero no saiban o significado de Egun on.

Ensinemos aos nosos fillos a riqueza de aprender. Abramos portas nos muros. Un idioma sempre é fermoso, sempre é sabio. Non se trata de que todos falemos á perfección todas as linguas. Trátase de poñer sementes para que o coñecemento nos achegue, nos faga mellores. Todos somos iguais porque todos somos diferentes. Abramos as portas, a miña lengua é a túa, a túa lingua é a miña.

Catalán (Gracias, @raulsanchez, por la traducción)

El món és ple de murs. N’hi ha reals, de pedra ferma, de formigó, de maó… i n’hi ha invisibles, aixecats a mitges per les rancúnies i les desconfiances, pel temor a la diferència o per guardar el que creiem nostre. Ambdós, reals o invisibles, són vergonyosos. A Espanya hi ha bastants murs dels segons, dels que no es veuen a primera vista. Murs fets de desconeixement. Hi ha murs d’esquerra a dreta, de nord en sud. Hi ha murs fets de monedes i de creus, i murs de silenci i de memòria. I hi ha murs fets de paraules sense entendre.

Imaginem que tenim un amic. Amb aquest amic hem begut, rigut, plorat… I un dia ens explica que vol presentar-nos a la seva família. Pot ser que el fet de conèixer-la no afecti directament a la nostra amistat, però entenem que com a una mica important per al nostre amic, la seva família hauria de ser important per a nosaltres. No és la família de qualsevol, és la família d’aquest tipus que t’ha somrigut i aguantat tantes vegades. Doncs la família d’aquest amic pot ser que s’anomeni català, basc o gallec. Perquè a molts se’ls omple la boca sobre Espanya, com si el català es parlés a Nova Zelanda, i no fora l’idioma de gent que pensa, sent i viu amb tantes coses en comú amb els que tenim com idioma matern el castellà. Perquè molts nomenen Donostia com una ciutat preciosa, però no intenten entendre la bellesa que tanca el basc. Perquè sembla que a massa gent li interessi anar a Galícia per menjar marisc, però no aprendre alguna paraula de Gallec.

Un idioma no és un mur. És una porta.

No necessitem més murs. Necessitem portes. Necessitem conèixer-nos, conèixer la família dels nostres amics, a l’idioma que els acompanya. Considero bona idea l’assignatura d’Educació per a la Ciutadania, però seria fins i tot millor si inclogués en el seu temari l’aprenentatge bàsic de totes les llengües que conviuen al territori que es considera espanyol. Si com a espanyol m’he de sentir orgullós de la Catedral de Santiago de Compostel·la, m’haig de sentir orgullós de l’idioma gallec. Si com espanyol m’ha d’emocionar que el Gughenheim sigui a Bilbao, com a espanyol m’ha d’interessar que un idioma tan fascinador com el basc es parli tan a prop de meu. Si com a espanyol considero meva la ciutat de Barcelona, com a espanyol he de considerar meu l’idioma català. És absurd que els nens espanyols sàpiguen dir Good Morning, però no sàpiguen el significat d’Egun on.

Ensenyem als nostres fills la riquesa d’aprendre. Obrim portes als murs. Un idioma sempre és bell, sempre és savi. No es tracta que tots parlem a la perfecció totes les llengües. Es tracta de posar llavors perquè el coneixement ens apropi, ens faci millors. Tots som iguals perquè tots som diferents. Obrim les portes, la meva llengua és la teva, la teva llengua és la meva.

Castellano (Gracias, @erreeme, @pixelillo, @joansinmiedo, @miquelquintana, @victoriamdq, @o_duran, @ikermerodio, @edelwita, @nuksazi, @angelesbadia, @Volandovoy, @nanastar, @nocreoenesto, @zaviev, @pepecuesta, @matey4u, @mercesori, @_hadita_ y @Tonyfalcon por la ayuda ofrecida, como si lo hubieses traducido vosotros)

El mundo está lleno de muros. Los hay reales, de piedra firme, de hormigón, de ladrillo… y los hay invisibles, levantados a medias por los rencores y las desconfianzas, por el temor a la diferencia o por guardar lo que creemos nuestro. Ambos, reales o invisibles, son vergonzosos.

Post completo en Cosecha del 66

Noticias recientes

• 1 Julio 2010 -- Las batallas de X
• 23 Junio 2010 -- Las múltiples vidas de cañoncito
• 14 Junio 2010 -- Pensamientos cortitos para un gran patio
• 26 Mayo 2010 -- De Phineas y la barra ladrona de sonrisas

---